Inicis

Em vaig pujar al carro del triatló bàsicament per avorriment. Això d´estar tot el dia corrent va arribar un punt que era un rotllo. Així que vaig decidir afergir-hi alguns dies de bicicleta, bé a mi anar amb bici no ha sigut mai una de les meves passions, però pensava, així em donarà més força per correr més. La veritat es quan corres i passes a pujar a una bici ja veus que la cosa no funciona, te´n adones que no tens força, que et fan mal els peus, els canells, el clatell, però el que se´n du la pitjor part de tot és el nostre estimat cul, aquest gran oblidat.El primer dia vaig descobrir el mal que feia estar asseguda en un seient tan petit (perquè tan petit Deu meu), s´obre una nova dimenssió de sensacions difícils d´explicar per algú que no ho ha provat.Tot comença amb alguna molestia, la qual et fa que vagis modificant la possició fins arribar a situacions fins i tot còmiques quan ho veus des de fora, la qual cosa a vegades dona a situacions perillosses que et poden costar la vida,aquets tema el deixarem per més endavant. Quan ja no pots més comences a fer petits aixecaments del cul amb les cames per treure com sigui aquella pressió infernal, però en comptes d´alleugerir-la la cosa cada cop va a pitjor, a més a més com tampoc vas sobrat de forces les cames ja no t´acompanyen, com fas més força amb les cames els que acaben patint son els peus, es quan penses quin puto gilipolles va inventar aquestes putes sabatilles lligades als pedals, que a cada pedalada notes totes les cales a les plantes dels peus com si els tinguessis en carn viva.
Però evidentment tot això va millorant amb el temps